18/1/08

Jordi Pope, poeta, ha mort


El dia 10 de gener del 2008 ha mort el Jordi Pope, desprès d’una llarga malaltia. Des del 70 o 71, en Jordi Barba i Pérez, el Popeye o Pope, que és com li dèiem, ens acompanyava les tardes al Gòtic en aquelles reunions fundacionals del Rotllo de Barcelona. Anys desprès al carrer Venus entre Llibertat i Perill, tenia la porta oberta a tothom per qualsevol cosa. Quan a principis dels 80, amb altres poetes, va venir a recitar a la presó Model un dia que feia molt fred, jo hem trobava entre els presos. Aquell dia, els que vam tenir la sort de ser-hi, vam reconèixer a un poeta capaç de trencar el gel i connectar de debò.
Kanti.

- - - - - -

un comentari en la seua mort...
"El crit és platejat perquè ell, el Pope, és l’home que va venir de la lluna baixant pel seu raig platejat fins a nosaltres. I va quedar tot ell impregnat d’aquest raig i així, també, tota la seva poesia".
Maria.


Jordi Pope a Cyberpoem
Un poema de Jordi Pope publicado en Escrits, musicado e interpretado por Labatzuca



EL CRIT PLATEJAT

Só el nen en les entranyes de la Putrefacció

Só aquest soroll de Baix que no és el meu

Só les agulles dels forats del Nas

Só el Vestit d’assaig
-

Só l’astúcia Diabòlica dels Éssers Creats


Só el Maillot de llana, l’Estaca esmolada

Só les precaucions que tu oblidares prendre

Só la maledicció de la Mare, la Campana Passatgera
-

Só el descobriment de Mitjanit en el Laboratori

Só la Nit anterior, el Matí següent

Só l’eco de la Rialla

Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa
-

Só (Estimada era només un Gos)

Só la desproporcionada Prominència

Só (Estimada era només un Somni)

Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador
-

Só Rabós d’Empordà

Só sense Respiració

Só pitjor que la Mort

Só la Natura ultratjada que t’avorreix

-

Só el Ressó del Tro

Só el Fossat oblidat

Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper

Só la cruel Transformació
-

Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent tirada

Só el que resta dels que se n’anaren

Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí

Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs

-
Só el Paradís etern, la clara Al·lusió

Só la visió aparent sense mirall

Só el Matalasser genial i determinant

Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat
-

Só la Fortuna que la gitana no volgué dir

Só la Dualitat arrissada enfre matrassos

Só la Bóta plena de formes Desesperants

Só la Lluna convexa, el cofre Buit


Só el Llit dels quatre Canelobres

Só el Cabell al vent

Só la petita Creu que oblidares portar

Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa
-

Só el paper per a interpretar el Buit

Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte

Só a la vegada fill de la Bogeria i de l’Horror

Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare
-

Só la Mort, la que Vola per la Nit!

Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa

Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta

Só les Escales que davallen fins al Soterrani
-

Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent

Só el (no té reflex), la Riallera Ganyota

Só la Bisecció

Só els ossos Antics
-

Só Més estiueig a Xert

Só el Castell del Palau d’Anglesola

Só (Ta muller té un Coll abellidor)

Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer
-

Só (Tu estàs ací i jo aviat tornaré)

Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada

Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció del Llop

Só (És el senyor Gonzàlez)
-

Só el Rostre sense…, els llavis tallats

Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú

Só la Maleta destripada, el Plat Buit

Só la Decadència absoluta i necessària
-

Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós

Só el Mastí agotnat a la cantonada

Só l’esglaó de la Tela d’aranya

Só les ombres que rompen els còdols
-

Só el departament de Maquillatge Sensual

Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang

Só la Vedette del Ronsal esberlat

Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu Farcell
-

Só el Darrer Viatge, el fetorós alè

Só la foscor esperant-te

Só l’aire joiós de la Nit Tardívola

Só l’Òbit perfecte
-

Só (Sia el que sia és Gran)

Só el que escolta a través de les Clivelles

Só el tràngol dels Deportats

Só l’esguard hipnòtic del Comte
-

Só el Virós pantà, la Negra Llacuna

Só les branques que esgarrapen la Lluna

Só l’impotent Silenci

Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna
-

Só Bela Lugosi, el màgic actor

Só l’Hospital, l’Albor celestial

Só la Mort embenada, el Blanc perfil

Só la Mestressa de casa
-

Só (no Miris descarat), el rostre sense ulls

Só (Més val que sigui així)

Só la més gran i més Alta que tu

Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit

Escrits, Jordi Pope

(cortesia de la web sense nom)

1 comentario:

  1. la nuesa del vòmit...

    por lo que veo era la sí reflexión.

    tengo un vacío inmenso esta noche, y ver la fuerza de este poema, en boca de un muerto, me ha dado un poco de fuerza también a mí.

    un beso félix.

    ResponderEliminar